— Encara seguia a tot ritme l’expedició a Mallorca, quan el president Companys, el dia 28 d’agost [de 1936], va prendre la iniciativa de crear unes Milícies Alpines i dues columnes anomenades “Lluís Companys” i “Francesc Macià”, que després reunides en una sola es convertirien en una mena de refugi per a molts catalans en els fronts d’Aragó i de València amb el nom de Columna Macià-Companys, que va mantenir fins i tot un cop es va integrar dintre l’Exèrcit Popular, en què era coneguda oficialment per la 30 Divisió.
Cal considerar la formació d’aquests grups de milicians per part de la Generalitat com un intent de creació d’una força pròpia davant tants exèrcits particulars com es movien per Catalunya i pels fronts d’Aragó que fonamentalment depenien de les organitzacions catalanes.
Només arribant a constituir una força militar pròpia el Govern autònom podia tenir l’esperança d’assolir altra vegada el control de la societat catalana. Almenys podia aspirar a ésser respectat. El mateix significat, o idèntica aspiració política, havia tingut la creació de la Conselleria de Defensa que a darreries d’agost, quan Companys es va decidir a formar les milícies pròpies, havia demostrat ja que no assolia l’objectiu pel qual havia estat concebuda.
Vull dir amb això que més que una intenció separatista, com s’ha atribuït a aquesta entrada del Govern autònom en el terreny militar, intenció separatista que el Govern autònom mai no havia tingut ni demostrat, hi havia l’evident intenció de recuperar l’ordre públic i el control de la societat catalana i aturar el desordre revolucionari que sofria el país, davant el qual totes les organitzacions proletàries, fins i tot els mateixos anarquistes, se sentien impotents.
Dos dies després d’aquesta iniciativa de Companys, el Diari de Barcelona afirmava que escampats pels fronts de lluita, principalment a Mallorca, Estat Català tenia combatent més de dos mil homes. Aquesta xifra és important, car representa un bon contingent i un bon enquadrament del nacionalisme català, cosa que representava un bon entrenament per aquells homes joves que encara no havien tingut ocasió de familiaritzar-se amb les armes i amb fets de guerra. Evidentment, ben dirigits, es podien convertir en una força operant dintre la política catalana.
En aquell moment, dintre Estat Català, en aquesta qüestió militar, ja s’hi marcaven dues tendències principals, la que volia un entrenament militar de la joventut catralana de cara a un possible joc polític separatista —aquesta tendència era minoritària i molt aviat fou completament desplaçada—, i la que només aspirava a crear una força militar per a poder ésser una alternativa dintre l’acció general bèl·lica de la Generalitat de Catalunya. No volia convertir-se, ben al contrari, en un moviment contrarevolucionari, sinó en un moviment per a catalanitzar i humanitzar la revolució. Per això, el dia 4 de setembre, el Diari de Barcelona afirmava: “Cal catalanitzar la revolució i ordenar-la. El poble de Catalunya sent l’horror del buit i hi ha una buidor d’irresponsabilitat en les contrades catalanes. Hi ha comarques on la revolució està en mans francament indesitjables. Una revolució a base de caprici, de poc seny i de creure que és una vinya no és una revolució ni és res.” I continuava: “Ningú no sent el deure de posar-se al davant?” Aquesta invitació, evidentment, anava adreçada al President del Govern català i al del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas, el qual, més tard, com veurem, l’havia d’acceptar encara que, pel que sigui, amb un resultat totalment infructuós.
Un cop donada l’ordre des de Madrid al capità Bayo, cap dels expedicionaris a Mallorca, de retirar-se amb totes les seves forces en el termini absurd de vint-i-quatre hores i després d’haver dut a terme Albert Bayo de forma modèlica, en una sola nit, el reembarcament de totes les seves forces, aquestes foren transportades cap al port de València amb la intenció d’incorporar tota l’expedició al front de Madrid. En plena mar, quan van saber on els portaven, els milicians d’Estat Català i alguns altres que els feren el joc s’hi negaren i amenaçaren amb les seves armes fins que assoliren que els desembarquessin a Barcelona.
Arribats a la nostra ciutat, tot seguit, agrupats segons les seves afinitats personals, aquells homes d’Estat Català s’incorporaren a diferents fronts de combar, cada grup amb la pròpia bandera estelada. Un centenar aproximadament es va integrar a les Milícies Alpines, o Pirinenques, i s’establiren a la frontera amb França, un altre grup es va incorporar als fronts de Madrid, mentre que el grup més nombrós es va concentrar a Monte Oscuro (Farlete) i va prendre el nom de Columna Volant Catalana, que fou la primera que es va subjectar a les ordres de l’Estat Major de Guerra de Catalunya seguint les que havia donat la Conselleria de Defensa de la Generalitat. Aquest nucli es va mantenir sempre compacte i va formar part de la Columna Macià-Companys i després, quan aquesta columna es va incorporar a l’Exèrcit Popular, es va convertir en la 30 Divisió, la Volant Catalana fou la 123 Brigada Mixta.
Antoni Blàvia, comandant de la Columna Volant Catalana i més tard de la Brigada Mixta, escrivia un article al setmanari Som, el 28 de maig de 1937, titulat “Estat Català i la guerra”, en el qual, després de fer relació sumària de les activitats militars d’Estat Català, feia aquesta afirmació: “Estat Català ha estat sempre al costat del Govern de la Generalitat (…) encara que això li hagi costat sacrificis ideològics.”
Es tracta d’una afirmació important, car és la constatació que els grups, petits o grans segons els moments històrics del separatisme català davant una situació política greu espanyola, una vegada més, renunciaven als seus postulats ideològics que per a ells havien d’ésser fonamentals per a submergir-se en les lluites hispàniques.
És clar que en la defensa d’aquestes causes hi havia sempre inclosa la defensa d’unes mínimes possibilitats de subsistència catalana col·lectiva. Però és innegable que per a defensar aquest mínim, segurament a causa del seu poc nombre, renunciaven al seu màxim. I llavors han d’afirmar que només eren separatistes d’una forma de règim, d’una forma unitària de concebre espanya, però no, en definitiva, de l’Estat que ens inclou a tots, d’una manera forçada si es tracta d’un Estat unitari i d’una forma activa, encara que a vegades sense demostrar-hi entusiasme, si es tracta d’un Estat federatiu o almenys descentralitzador.
